Comunicat de suport al jove de Badía acusat d’injuries a la bandera

El passat dia 5 de juny un membre de l’Ateneu de Barberà i veí de Badia del Vallès, va rebre una Cèdula de Citació per comparèixer al Jutjat de Pau d’aquesta població, veïna de Barberà, el proper 22 de setembre per rebre una altra citació per comparèixer en un altre jutjat. El passat 12 de juny de 2008, el Xavi va recollir les diligències del cas als Jutjats de Cerdanyola del Vallès, on consta que el passat 25 d’octubre, a criteri de 4 agents de la Policia Municipal, se’l denuncia perquè consideren que:

- l’exhibició d’una pancarta a l’Ateneu de Barberà amb la llegenda “300 anys de pesta borbònica, 3 segles de resistència”, podria incórrer en un presumpte delicte contra la corona o la família reial espanyola.

 
- i, com que no veuen qui posa la pancarta (es va col·locar el 12 d’octubre anunciant-se aquest fet), decideixen imputar-lo a una persona en concret al·legant que  “coneixen que un dels responsables del local es diu Xavi”.

 

Davant d’aquest fet el comitè comarcal d’Endavant (OSAN) Vallès Occidental volem :

·         Exigir la immediata absolució del company de Barberà imputat (com tants i tants d’altres arreu dels Països Catalans) per un suposat delicte d’injúries contra la corona i la família reial espanyola.

·         Denunciar la repressió que pateixen els moviments socials de la comarca,  que recentment han comptat amb diversos episodis, com els de la Festa Major de la Creu Alta (Sabadell), quan un grup d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra va iniciar una càrrega i un seguit d’identificacions contra un grup de joves que marxaven de la festa, la demanda judicial de 1 any de presó per a dos joves al penjar-se d’un pont en solidaritat amb en Franki de Terrassa, etc.

·         Donar el nostre suport als i les companyes de l’Ateneu de Barberà, i instar-los a seguir endavant amb la feina feta per aquesta entitat, en els seus més  de 7 anys de compromís i lluita amb la seva vila.

 

Per acabar fem una crida perquè s’assisteixi el proper dimecres 25 de juny, dia en què es celebra el Ple Municipal, a la concentració convocada per l’Ateneu de Barberà a partir de les 19:30 a la Plaça de la Vila.

 

 

Comitè comarcal d’Endavant (OSAN) del Vallès Occidental.

23 de juny de  2008, Països Catalans.

28 de Juny; Alliberem les nostres sexualitats, destruïm l’heteropatriarcat!

28 de Juny és aquest any, altre cop, sinònim de lluita i resistència al carrer. 39 anys després de la ràtzia policial al novaiorquès bar de Stonewall, tornem a sortir al carrer a clamar per la plena llibertat sexual, i pel dret a constituir-nos a nosaltres mateixes, com a persones, tal i com nosaltres decidim!!

Totes les persones que vivim sota el sistema heteropatriarcal estem condicionades, oprimides, generades, pel mateix. L’alliberament sexual, per tant, no és un afer que només hagi de preocupar a aquelles persones que desenvolupen la seva sexualitat de maneres no normatives, ja que cap de nosaltres està exempta dels rols i idees que configuren la nostra personalitat i la manera en què ens relacionem amb les demés persones.

El 28 de Juny és una diada per a reclamar la llibertat de les nostres opcions sexuals i socials. És una diada que sempre hem de tenir present, dia a dia, conscients que l’única norma que hem de seguir per a això és la nostra pròpia voluntat, i no les normes del sistema.

El fet que per a confeccionar la nostra identitat haguem de fer un cop d’ull entre les nostres cames és un símptoma de la nostra opressió. El color de les vestidures que lluïm al nàixer (blau o rosa) ens diu quines han de ser les nostres actituds davant de totes les situacions de la nostra vida, i, si no ens hi volem adaptar, som vistos com a individus malalts.

L’heteropatriarcat ens domina, ens diu què hem de fer, com, quan, on i amb qui. Saber-ho no és suficient; l’única resposta revolucionària a aquest fenomen és una actitud i una pràctica combativa. De res ens serveix aconseguir més drets civils pels col·lectius desavantatjats, o més tolerància per part dels i de les homòfobes. L’única solució real a l’opressió a la que els nostres cossos i les nostres ments estan sotmesos és la ruptura amb aquest sistema de dominació. Un sistema de dominació que ens vol controlar per impedir-nos que practiquem qualsevol tipus de dissidència sexual que vagi en contra dels seus dogmes i de la seva estructura familiar-patriarcal, que ens nega el dret per decidir lliurement què volem que sigui el nostre cos i la nostra ment.

Qualsevol opció que no suposi un canvi radical amb aquest sistema no és una opció alliberadora. El reformisme institucional i els minsos avenços socials pel col·lectiu LGT+ no són reflex d’una voluntat igualitària, sinó que són petits passos que pretenen disminuir el nostre potencial revolucionari, i encabir i encaixar les nostres sexualitats al sistema capitalista i heteropatriarcal.

Els i les catalanes estem nacionalment oprimides, econòmica i socialment oprimides, a banda de l’opressió personal que pateixen tots els pobles del món. Des d’una perspectiva revolucionària i anticapitalista, considerem que sense una revolució sexual vertadera i que generi un canvi íntegre en les nostres vides, l’alliberament nacional i social del nostre poble no tindrà sentit.

L’estat burgès, el capitalisme i l’heteropatriarcat són la mateixa paraula amb diferents matisos; perquè a efectes pràctics, els tres mots són, per a nosaltres, sinònim d’opressió i enemic. Sortir al carrer el 28 de Juny és una obligació si volem assolir la nostra plena llibertat, perquè és al carrer on es palpa la voluntat de combat, i on es construeix la Unitat Popular.

És per tot això que des d’Endavant (OSAN), Maulets i la CAJEI us volem convocar a les manifestacions del 28 de Juny on, acompanyades de les nostres companyes i companys que durant tants anys han estat la punta de llança d’aquesta manifestació dotant-la de combativitat, portarem aquesta lluita al carrer. Amb elles i ells cridarem i lluitarem per a superar aquesta nefasta etapa de la història que ja fa massa temps que dura.

[+] Descarrega en .PDF

La Unió Europea acorda ampliar la jornada fins a 65 hores setmanals

Després de lllargues negociacions, els ministres de treball dels 27 estats de la Unió Europea, amb només 5 abstencions, han acordat una proposta que feia 4 anys que estava bloquejada i ara haurà de ser aprovada pel parlament Europeu.

La directiva estableix que, com a norma general, la semana laboral a la Unió Europea ha de tenir 48 hores com a màxim. tot i això, permetrà que en virtud d’acords individuals, l’empresari la pugui allargar fins a les 60 hores setmanals, calculades com a mitja en un període de tres mesos, i fins a 65 hores en cas de guàrdies mèdiques.

La mesura ja ha estat durament criticada com un atac sense precedents i una regressió dels drets socials i laborals inacceptable. Les forces sindicals han denunciat, a més, que el principi de negociació individual resulta especialment greu, ja que permetrà als empresaris trencar la capacitat de negociació col·lectiva i fer xantatge individual als treballadors i treballadores.

En la situació actual del mercat de treball, amb un ascens de la inseguretat, l’atur, el treball precari i l’empobriment de cada vegada més sectors socials, els patrons imposaran la seva voluntat als treballadors amb molta més facilitat, gràcies a aquesta directiva d’una Unió Europea completament al servei dels empresaris. La directiva suposa doncs un nou i molt greu pas cap a una Unió Europea antisocial i ultraliberal.

• La Intersindical-CSC considera un retorn a la societat preindustrial la directiva de la UE d’ampliar la jornada laboral fins a 65 hores setmanals .
• La Coordinadora Obrera i Sindical qualifica la directiva de Toc de mort als guanys del moviment obrer del darrer segle.

[Llibertat Franki ]: Concedeixen a Francesc Argemí el tercer grau penitenciari en règim obert

En Franki ha sortit avui dimarts dia 10 de juny de la presó de Can Brians 2, després que li hagin concedit el tercer grau en règim obert. Es tracta d’una llibertat parcial i vigilada  ja que haurà de dormir algunes nits a la presó que se li assigni (amb tota probabilitat a la presó Model de Barcelona).

A hores d’ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri. El Franki ha agraït públicament la lluita de totes les persones i col.lectius que han fet possible aquest alliberament, encara que només parcial.

Al llarg d’aquestes setmanes, s’ha mostrat la veritable cara antidemocràtica de l’Estat espanyol una vegada més, així com la submissió i col·laboracionisme de les forces del govern autonòmic, PSOE, ERC i ICV, responsables tant de la policia botiflera que el va detenir i empresonar, com de la conselleria de justícia que ha justificat i allargat el seu captiveri.

La seva advocada Montserrat Salvador, ha explicat que el Franki dormirà a la presó però durant el dia podrà reemprendre els seus estudis i la feina. A hores d’ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri.

Les mobilitzacions per la seva llibertat, esdevingudes un clam contra la repressió i contra els símbols del poder (contra la bandera espanyola, l’element sagrat que va motivar la seva condemna a mans d’un ex-fiscal militar) han estat nombroses. Les accions mediàtiques continuades han posat a la palestra la greu injustícia i les motivacions polítiques espanyolistes d’aquest empresonament. Un fet que ni la premsa del règim ha pogut ocultar com voldria.

Retallada laboral des d’Europa

Article publicat a la fàbrica (www.fabrica.cat)

El Consell Europeu de ministres aprova una nova directiva en matèria laboral. Aquesta directiva constitueix un nou pas en el paper de la UE com a ens neoliberal. Després de l’aprovació d’una norma que permet retenir les persones en situació irregular durant 18 mesos, ara la setmana laboral podrà arribar a un màxim de 65 hores. Així, com si res, els governants europeus es carreguen 150 anys de lluites obreres.

La justificació és la mateixa en ambdós casos: La norma suposarà un avanç per a certs països amb unes condicions pitjors. Aquesta argumentació no obstant això no s’aplica per a la convergència econòmica en la qual o es baixa el dèficit públic, es privatitzen els serveis públics, es reconverteix  la indústria obsoleta o no s’entra en la UE.

És necessari dir que el govern de l’estat espanyol s’oposa a la mateixa i que l’entrada de Berlusconi a Itàlia ha propiciat l’aprovació d’aquesta directiva que es venia discutint des del 2005

.El gabinet de Zapatero també ha declarat que canviarà l’estatut dels treballadors, llei que regula una setmana laboral de 40 hores. No obstant això l’aprovació de l’ampliació de la setmana laboral té dues derivades extremadament perilloses per als interessos dels treballadors. La primera és l’aprofundiment del dúmping social dintre de la UE. Les multinacionals pressionaran als governs per a incrementar la setmana laboral per dues vies:- l’amenaça de deslocalització- o la possibilitat d’implantació sempre i quan augmenti la jornada laboral.

La segona derivada cal analitzar-la en el marc de la directiva Bolkenstein (que encara que no va ser aprovada s’aplica de facto). Amb aquesta directiva els tecnòcrates de Brussel·les pretenien que en el cas que una companyia d’un país X desplaci treballadors a un país Y, el dret laboral aplicat sigui el del país d’origen encara que aquest incompleixi les normatives locals. Així treballadors de l’est d’Europa podran ser contractats en el seu país d’origen per a treballar en qualsevol país d’Europa. D’aquesta manera podria donar-se el cas que en la SEAT treballés un subcontracta amb un salari màxim de 300€ al mes etc.. Doncs bé encara que aquesta directiva no va arribar a ser aprovada a causa de la victòria del No en el referèndum sobre la constitució europea a França i Holanda; la Cort Europea de Justícia ha dictat tres sentències favorables en els quals els sindicats s’enfrontaven a subcontractes que exercien el dúmping a Alemanya, Suècia i Finlàndia (casos Laval i Viking) . En virtut d’aquests precedents, si un país incrementa la setmana laboral fins a les 65 hores podrà “exportar” treballadors a qualsevol punt de la UE, per tant en uns mesos podrem veure com companys de treball contractats pro diferents empreses tindran una diferència de 25 hores laborals. Algú s’atreveix a manifestar que els empresaris no aprofitaran aquest avantatge?.

Per si no fos poc el text de l’actual directiva també inclou la no equiparació dels treballadors de ETTS fins als 4 mesos de treballar en el mateix lloc, això és a dir pràcticament que mai cobraran igual que els seus companys.

En moments de crisis econòmiques els governants i els lobbies corporatius es mouen ràpid, al principi les persones estem desorientats, els auguris de desastre econòmic, la por a perdre el treball, la casa ens paralitzen en certa mesura. En dues setmanes s’han aprovat sengles directives que suposen una enorme reculada en els drets civils i laborals dels treballadors i la resposta han estat pràcticament inexistents. En paraules de Naomi Klein, ens trobaríem davant una nova aplicació de la teràpia del xoc. La por impedeix a la població actuar.

Entre 1, 2 i 3 de maig de 1886 un nombre indeterminat de treballadors va ser assassinat per la policia de Chicago( per aquest motiu 1 de maig sigui el dia de la classe treballadora), la seva reivindicació les 8 hores diàries de jornada laboral. 132 anys més tard Anem a deixar que esborrin la seva memòria? Anem a deixar que calciguin els nostres drets?

Dissabte 7 de juny: 700 persones reclamen la llibertat d’en Franki a Barcelona

Més de 700 persones s’han aplegat a Barcelona aquest dissabte 7 de juny per reclamar l’alliberament immediat i sense condicions de Francesc Argemí, Franki, jove terrassenc empresonat per “ultratge” a la bandera espanyola. 

El divendres 6 hi va haver també concentracions a Molins de Rei, Alacant, Girona, Ribes, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca i també a Gràcia.

(Font: www.graciaviva.cat) A les 17:30 va tenir lloc l’acte polític a la plaça de la Virreina, on hi van haver intervencions al voltant de la mobilització social del cas d’en Franki, el paper repressor de la corona i la bandera espanyola, la repressió contra els treballadors com el cas de TMB o el de Càndido i Morala, a Astúries.

 

Acabat l’acte, cap a les 19h començà la manifestació pels carrers de la Vila.Els manifestants recorregueren Gràcia cridant consignes per la llibertat d’en Franki la resta de presos polítics catalans i contra la bandera espanyola. Al final de la marxa, a la plaça Rius i Taulet, dotzenes de persones van cremar nombroses banderes espanyoles.

  

Solidaritat Antirepressiva de Terrassa va recordar que es tracta d’un presoner polític, i ha denunciat que la conselleria fa promeses de concessió del tercer grau i diversos polítics fan declaracions favorables a l’excarceració, però el nostre company segueix a la presó, malgrat que una trentena d’ajuntaments catalans han demanat la seva llibertat.

[+] Més imatges.

El dia abans, divendres 6, hi va haver concentracions a Alacant, Gràcia, Molins de Rei, Vilanova, Sant Pere de Ribes i Vilafranca, i un acte de suport a Girona.

  

Novelda paralitzada en contra dels acomiadaments de Levantina

Entre setze mil i sis mil persones, segons les fonts, es van manifestar ahir es van manifestar ahir a Novelda (Vinalopò Mitjà) en contra dels tres expedients de regularització de personal proposats per l’empresa Levantina del sector del marbre, que suposa l’acomiadament de 190 treballadors i la pèrduda de 400 llocs de treball indirectes. Durant les dues hores que va durar la marxa es va paralitzar la població, la majoria de comerços van tancar. La convocatòria comptava amb el suport d’un ampli ventall de d’organitzacions, entre elles la de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) Vídeo de la manifestació.

 

El sector del marbre pateix la crisi de la construcció

El tancament de Bermármol i Mármoles del Mediterráneo, a més de la regulació d’ocupació a Spain Marbre, ha fet que 500 persones es queden sense faena i prop de 300 veuen el futur amb incertesa. El Vinalopó Mitjà, amb Novelda al capdavant, és la zona més afectada per la crisi. Els primers que han anat al carrer han estat els treballadors temporals, als quals no se’ls ha renovat el contracte. La pèrdua de la demanda és molt important, ja que frega el 50% si parlem del mercat estatal i prop del 30% si ens referim a les exportacion fora d’Espanya. A Novelda els sindicats han acordat mantindre reunions amb les forces polítiques i associacions per a sensibilitzar-los el mal moment que passa el sector. Mentrestant, el consistori d’aquesta ciutat ha cedit terrenys al IMPIVA en els quals es construirà el futur Centre Tecnològic del Marbre, que pretén donar valor afegit al sector, segons Pàgina26

 

Manifest:

“DAVANT EL 31 DE MAIG A NOVELDA

Les organitzacions, col·lectius, sindicats i persones sotasignats es solidaritzen amb els treballadors i treballadores del sector del marbre a Novelda i comarca que esta patint de manera directa les agressions del capital especulatiu i les crisis estructurals d’aquest sistema de mercat sense control.

QUI SÓN ELS RESPONSABLES?* La diferència d’aquesta crisi amb les crisis anteriors radica fonamentalment en que en aquesta intervé de manera directa el capital especulatiu, representat per les empreses Impala Capital Partners(espanyola) i Charterhouse Capital Partners ( un dels majors fons d’inversions europeus), imposant les seues regles de joc. Ens trobem davant d’un clar exemple d’aplicació de polítiques neoliberals, emparades a hores d’ara per tots els governs europeus, inclosos el de l’Estat espanyol i la Generalitat Valenciana, que causen el patiment de milers i milers de persones arreu del món. Cal per tant prendre consciència de qui són els veritables culpables d’aquesta situació. No val dir que açó és un problema de tots, NO, els responsables són les transnacionals, la banca i el capital especulatiu, que volen guanys sense importar-les per a res les persones i els seus patiments, i també els grups polítics i sindicats que defenen i apliquen les mesures econòmiques, polítiques i socials per a que aquesta gentola siga acumulant beneficis d’escàndol. Ells no van a solucionar cap problema perquè ells són els que l ‘han generat.

UNITAT I SOLIDARITAT

És el moment de la solidaritat i de la unitat d’acció. Cal deixar a un costat les diferències i els frecs entre companys i companyes. Tots saben quina es l’estratègia de l’empresari, DIVIDEIX I GUANYARÀS i eixa ha estat la seua tàctica a les nostres fàbriques i factories durant molts anys. Però ara estem patint un situació molt greu. De la nostra solidaritat i de la nostra consciència, de que tots i totes som TREBALLADORS/RES i estem subjectes a les mateixes imposicions de la patronal, depèn la possibilitat d’eixir amb èxit d’aquesta INJUSTICIA. Cal tenir en compte que, si no fem res, darrere d’ells i elles anem nosaltres. La solidaritat és una eina fonamental per anar endavant. Només contem amb la capacitat de resposta dels i les treballadores, de la ciutadania en general. El dia 31 de maig ha de ser un dia d’inflexió.

ORGANITZACIÓ I LLUITA

Però no podem conformar-nos amb uns acomiadaments ( despidos) “dignes” perquè això serà ‘pa per hui i fam pel demà’. Cal atacar el mal a la seua arrel, passant de la mera resistència a una acció decidida contra les polítiques neoliberals, plantejant polítiques alternatives que afavoresquen realment la gent treballadora. Per a fer això cal constituir un front d’esquerres anti-neoliberal que lluite de manera conscient, “colze amb colze” amb els treballadors afectats, contra els tancaments, i que defense polítiques capaces de solucionar de una vegada els problemes, polítiques a favor dels drets del conjunt de la gent treballadora, de la gent aturada, de les dones i joves que pateixen de manera directa o indirecta els colps brutals del neoliberalisme. Cal posar a debat i plantejar-se, democràticament i de forma assembleària, diferents formes de lluita. Des de la exigència d’una readmissió dels treballadors mitjançant una vaga general, fins al control obrer de les factories afectades. Eixes han segut, al llarg de l’historia, eines que ens han permès arribar a les quotes de llibertat i qualitat de vida que gaudim ara i que, una vegada més, es fan necessàries per aturar aquest despropòsit. 

*DAVANT LA CRISI, LLUITA DE CLASSES!!! * Organitzacions:CAT-València, CTPV, COS, etc”.

La CPT denuncia la pràctica generalitzada de la tortura a l’Estat Espanyol

La Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (CPT)  ha presentat l’informe sobre la tortura corresponent a l’any 2007, i una de les conclusions més rellevants que ha subratllat és que aquesta pràctica,  segons ha explicat el seu president, Jorge del Cura, està “generalitzada” en l’Estat espanyol. A més, ha destacat que les denúncies han augmentat considerablement en un sol any.

En l’informe, presentat a Madrid el  dissabte 31 de maig, es recullen 319 casos coneguts l’any 2007, que afectaren a 689 persones, així com 271 casos d’anys anteriors denunciats l’any passat que afectaren a 393 persones. En aquest sentit, la CPT ha volgut destacar que cal tenir en compte que molts casos de tortura i agressions per part dels cossos de les FSE o funcionaris de presons no són denunciats, ni davant dels tribunals ni davant cap altra instència pública o privada,ja  sigui per amenaces o per por a represàlies.

Segons ha anunciat, la Coordinadora va començar a fer aquests dossiers en l’any 2004 i des de llavors la xifra d’afectats ha augmentat considerablement.Durant aquest temps, s’ha recollit notícia de casos ocorreguts des de 2001, un total de 2458 casos que han afectat a 5142 persones.

 Els principals afectats per les tortures han estat els qui disposen de més indefensió: immigrants i detinguts sota règim d’incomunicació, és a dir tots aquells detinguts per motius polític.

Pel que fa als casos de l’any passat, una gran part foren als Països Catalans, on s’han conegut 67 casos al Principat (afectant a 144 persones), 28 casos al País Valencià (56 persones), i 7 casos que han afectat a 7 persones. Un total de 102 casos denunciats que afectaren a 207 persones. Al Principat destaca el nombre de casos de tortures a mans dels Mossos d’Esquadra, el cos policíac autonòmic dirigit per Joan Saura, que ha registrat 77 denúncies, arribant a igualar i superar els pitjors nivells de la Guàrdia Civil i la Policia espanyola de maltractes contra ciutadans catalans. També destaca l’alt nombre de denúncies contra policies locals, que en els darrers anys han assumit cada vegada més tasques repressives.

Pel que fa al ratio de denuncies per habitant, el Principat de Catalunya és una de les zones on es registra un nombre més elevat de denúncies de tortures dels cossos repressius, només per sota de Ceuta, Melilla i el País Basc, les zones on l’Estat fa un ús més intensiu de la voiolència repressiva, junt amb Madrid, on hi ha les principals instal·lacions.carceràries, judicials i policials on són traslladats bona part dels detinguts, especialment per motius polítics.

Així mateix, la Coordinadora ha assegurat que des del Govern espanyol no només es garanteix la impunitat amb pràctiques com la incomunicació o l’arxivament massiu sense investigar de les denúncies, sinó que es segueix la política d’afirmar que “el que diu l’enemic és mentida” perquè els casos de tortura perdin credibilitat, i d’aquesta manera els torturats que s’atreveixen a denunciar-ho són acusats al seu torn, reforçant-se així la impunitat dels torturadors. Aquesta política de donar cobertura als torturadors ha estat especialment reforçada amb les declaracións del ministre Alfredo Pérez Rubalcaba en alguns dels pocs casos que han arribat a la opinió pública.

Finalment, durant el passat any la CPT va tenir coneixement de la mort, almenys, de 105 persones que es trobaven sota la custòdia de funcionaris de policia o de preson.

Contingut íntegre de l’informe (pdf, cast)

La fiscal demana un any de presó per als solidaris amb en Franki

Després d’anunciar que demanaria sis mesos de presó, amb possible reducció a quatre si els acusats signaven estar d’acord amb la petició, la fiscal va canviar la demanda per un any de presó per resistència a l’autoritat. El judici penal als dos solidaris que es van penjar del pont de la Rambla Ibèria el passat dilluns demanant la llibertat sense condicions de Francesc Argemí es farà per la via ràpida el proper 18 de juny, acusats d’un delicte de resistència.

La defensa està sorpresa pel canvi d’opinió de la fiscal, que en saber que els dos acusats no signarien estar d’acord amb els càrrecs que se’ls imputen per aconseguir una reducció de condemna va doblar la petició a un any de presó.

Paral·lelament les mostres de suport a en Franki i les mobilitzacions segueixen reproduint-se arreu de la comarca i del país. Dimarts l’ajuntament de Castellar del Vallès va demanar en bloc ‘la immediata posada en llibertat d’en Francesc Argemí que actualment es troba sota privació de llibertat a la presó de Can Brians 2′, gràcies a una moció que presentava l’Altraveu a petició de l’Assemblea de Joves de Castellar (AJC). La moció també contemplava instar al Parlament espanyol a abolir el delicte d’ultratge a la bandera i cap dels grups municipals va posar-hi objecció. Mentre es llegia la moció membres de l’AJC van desplegar banderoles on es llegia ‘Franki et volem a casa’ i van repartir octavetes entre els regidors i el públic assistent al Ple.

Aquesta tarda hi ha Ple municipal a Terrassa i hi ha convocada una concentració a la porta de l’ajuntament egarenc a partir de les 8 del vespre.

Què entenem per autodeterminació?

(opinió) Sovint escoltem referències al concepte d’autodeterminació. En determinats moments coincidents amb conjuntures polítiques concretes d’àmbit nacional i internacional, el debat al voltant de la necessitat del poble català per autodeterminar-se sorgeix amb força als cercles del nacionalisme conservador i l’independentisme.

Moltes vegades ens trobem reivindicant o debatent sobre una idea que no acabem de tindre clara.

El primer aclariment que caldria fer és que el dret a l´autodeterminació tal i com el coneixem avui en dia en la seua vessant jurídica és un dret “concedit”, és a dir, aplicat atenent més a interessos geoestratègics que no pas a qüestions de coherència nacional o justícia social. 

 Així, no ens ha d’estranyar en absolut que les potències occidentals ràpidament donaren validesa jurídica als processos d’independència a l’Europa Oriental a principis dels anys norantes, mentre que ni tan sols es plantegen la mateixa possibilitat per a les nacions oprimides per l’Estat espanyol.

La segona cosa que caldria deixar clara és que si entenem el dret a l’autodeterminació com a un dret que no es concedeix sinó que es conquereix, hauríem d’anar més enllà del referèndum fixat o marcat per un dia concret per decidir la independència jurídica i territorial d’una nació.

Autodeterminació significa autoreconeixement, dret i capacitat per a decidir sobre qualsevol aspecte de la nostra realitat, per tant, quan parlem d’autodeterminació, no hauríem de referir-nos tant a l’esmentat referèndum (tot i que aquest pot resultar una aposta estratègica en un context polític determinat) com a la capacitat que les classes populars han d’adquirir, han d’assumir, com a agent actiu de la transformació social de la seua realitat.

Aquest plantejament ens condueix a la conclusió que l’autodeterminació ha de ser una cosa quotidiana, del dia a dia, no una eina de l’esquerra reformista o d’oportunistes per tractar de cremar etapes. La nostra autodeterminació, l’autodeterminació real hauria de ser l’estructuració del moviment: la creació d’una xarxa associativa independentista densa, dinàmica i cohesionada on cada col·lectiu i organització ocupen el seu espai; i també la creació d’estructures socioeconòmiques i informatives que enriquisquen, complementen i amplien l’espectre de l’Esquerra Independentista.

En definitiva autodeterminació en sentit ampli no seria més que l’autopercepció de les classes populars als Països Catalans com a un agent social actiu i imprescindible per a una construcció nacional basada en la igualtat i la justícia social. És per això que l’Esquerra Independentista no ha de caure en el parany de propostes oportunistes centrades al territori del Principat, que esquarteren la nació i que no plantegen un veritable projecte de transformació social, sinó continuar amb el treball diari d’organització, estructuració i enfortiment del moviment.

Rafa Escobar, militant d’Endavant (OSAN). Article publicat al número 131 de l’Accent