Indicar a l’esquerra per girar a la dreta
(Opinió) Jo no sóc racista, però…, aquesta és la típica frase de tertúlia radiofònica, televisiva o de sobretaula de dinar de Nadal. És l’inequívoc inici d’un comentari racista de l’alçada d’un campanar. I això és el que defineixo com a síndrome de l’intermitent contrari. Com si quan anéssim per la carretera, i davant d’una cruïlla de camins, indiquéssim amb l’intermitent de l’esquerra –el jo no sóc racista però…- per acte seguit anar cap a la dreta.
És una síndrome que es pot extrapolar a moltes realitats, i que en ser compartida per a molta gent, pot crear la sensació que, efectivament, en les cruïlles, per anar a l’esquerra cal indicar amb l’intermitent de la dreta. Potser és aquest el motiu per el qual un gran nombre de persones, centenars, milers i milions de persones siguin capacess de posar l’intermitent esquerra –votar PSC, PSPV, ICV, ERC, etc…- per acabar fent camí cap a la dreta –digues-li politiques migratòries, o drets humans, retallades de llibertats o encobriment, en uns casos detencions preventives i privatitzacions, en d’altres simple silenci hipòcrita-.
Som en una conjuntura en la que massa vegades l’indicador no es correspon amb la direcció, massa vegades la pobresa s’intenta resoldre amb caritat, s’intenta fer creure a la gent que la llibertat ve donada per la seguretat, que la repressió és la manera de resoldre els conflictes sociopolítics, que per ser feliç s’ha de consumir, que el català es defensa des del bilingüisme, que la igualtat entre dones i homes es resolt amb paritat als parlaments, que la veritat es publica cada dia als diaris, s’emet per la radio i és veu a la televisió.
La qüestió de fons, esdevé, fer entendre a una gran massa de gent que malgrat indiquin a l’esquerra, fan camí cap a la dreta. Des de l’esquerra independentista hem de ser capaços d’assenyalar el camí ideològic que traça l’esquerra, denunciant el racisme institucional que il·legalitza milers de treballadors, denunciant les xacres de la violència patriarcal, els accidents laborals, l’exclusió social i la misèria. Desemmascarem la realitat de les violències, no caient en el joc de les condemnes morals. Siguem capaços de fer entendre que per accedir a habitatges, s’han de fer polítiques d’habitatge i no habitatges. I sobretot, cal que construïm estructures de comunicació popular per contrarestar les seves “veritats” i publicar els nostres silencis. Hem de ser capaços de transmetre el nostre missatge, sortir de la web d’autoconsum i la revista de casal, recolzar i construir portals informatius i reforçar publicacions nacionals. Projectes actuals en són un exemple, ho és la fabrica.cat i l’Accent, i ho són en part la Directa o Indymedia. En definitiva contribuir al creixement d’aquests projectes o experiències similars a nivell local, ens ajuden a posar l’intermitent correcte pel nostre gir.
Perquè si no som capaços de posar l’intermitent, sinó som capaços d’indicar el camí a traçar, mai podrem fer camí cap a l’esquerra.
Marc Garcia, militant d’Endavant Barcelonès
